PINTURA ESPAÑOLA. Autorretratos

El gènere pictòric de l’autoretrat es veu ara plasmat en dos segells, un dedicat al pintor gòtic-renaixentista, Pedro Berruguete i l’altre, al neoclàssic Mariano Salvador Maella. L’autoretrat de Berruguete pertany al Museo Lázaro Galdiano i el de Maella forma part dels fons de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Els dos museus estan a Madrid. L’autoretrat és el mitjà d’expressió més íntim d’un artista perquè implica plasmar els seus propis trets, la seva pròpia personalitat i el desig de ser immortalitzat. Aquest gènere té la seva raó de ser en l’autoestima que l’artista té de si mateix des del Renaixement. L’autoretrat permetia que, en la solitud del seu estudi, el pintor experimentés noves tècniques i nous llenguatges artístics. En els retrats i autoretrats, la necessitat de representar la psicologia del retratat, amb el pas del temps, va motivar un canvi radical en l’expressió visual del gènere i va accentuar encara més la importància del gest, la postura i l’actitud o el moviment del personatge representat com a forma de comunicar un missatge o un sentiment. Si bé, des del Renaixement fins a final del segle XIX, els autoretrats mostren els seus autors i alhora protagonistes del tema amb total verisme i realitat, els artistes del segle XX van atorgar més importància al color i a la identitat metafòrica del retratat, ja que encara que el rostre i els seus trets es presentessin distorsionats, la identitat personal del retratat quedava fora de perill, arribava a ser identificable.

L’autoretrat de Pedro Berruguete (nascut a Paredes de Nava a mitjan segle XIV i mort a Àvila el 1504) mostra un home, encara jove, abillat amb una gorra i pentinat amb influència italiana renaixentista, ja que el pintor va viure en aquest país entre el 1473 i el 1474. Després de tornar a Castella, el seu art evoluciona i es presenta com la culminació del gòtic en la seva forta expressivitat, ja que encara que representi els seus retratats amb un accentuat humanisme, a les seves obres destaca la sensació de realitat.

L’altre autoretrat, de Mariano Salvador Maella (València, 1739 – Madrid, 1819), també mostra el pintor en la seva joventut. Deixeble de Mengs i pintor de cambra el 1795, càrrec que compartia amb Goya, va cultivar el retrat oficial i els temes religiosos. En el seu art va combinar el barroc del segle XVIII amb el neoclassicisme. Va passar alguns anys a Itàlia, on va aprendre la tècnica del fresc, que més tard va plasmar en els murals i les voltes del Palau Reial.