BAILES Y DANZAS POPULARES

La sèrie Balls i danses populars, que es posa en circulació al llarg de l’any 2009 per mostrar el ric folklore del nostre país, inclou els segells dedicats a la sardana i la jota.

La sardana és el ball més representatiu de Catalunya. Possiblement l’origen de la dansa se situa a la Grècia clàssica i en el culte que les civilitzacions antigues retien al Sol seguint un moviment circular. Es balla a l’aire lliure, en grups en què els participants s’agafen de la mà alternant la figura home-dona. La coreografia és de gran precisió, amb passos llargs i curts que obliguen els balladors a comptar contínuament els compassos de la música per fer-los coincidir amb els passos de ball i poder acabar tots alhora. Hi ha dues formes bàsiques d’interpretar la sardana: l’empordanesa, pròpia de l’Empordà, i la selvatana, de la comarca de la Selva (Girona), i es diferencien per la direcció del gir dels dansaires. La sardana antiga, anomenada curta, està formada per vuit compassos curts i setze de llargs. Els curts amb prou feines tenen moviment i els llargs són més agitats i vivaços. La sardana que es balla actualment és la llarga, ideada per Josep (Pep) Ventura i es diferencia de l’anterior per la seva durada. El ball està acompanyat d’un grup instrumental, anomenat cobla, format pel flabiol i el tamborí, a càrrec d’una mateixa persona, dos tibles, dues tenores, dos cornetins, dos fiscorns i un contrabaix. L’èxit social d’aquesta dansa rau en el fet que és oberta i hi pot participar tothom que ho vulgui.

La jota és el ball més popular de tot el folklore espanyol i s’estén de nord a sud per tota la geografia nacional. Es balla per parelles, situades de cara, que van intercanviant posicions a través de passos molt precisos. El punteig dels peus exigeix gran destresa i agilitat i dóna lloc a salts de gran bellesa. L’estructura clàssica consisteix en una tornada musical seguida d’una cobla cantada de quatre versos que fan referència a temes variats, com ara rondes amoroses, elogis o dedicatòries a la Mare de Déu del Pilar. Es balla a Navarra, Castella, la Rioja i Galícia, entre molts altres punts, però la més popular és la jota aragonesa que va assolir el seu apogeu en el segle XIX. Consta de tres parts diferenciades: l’inici, que comença amb l’arpegi de la rondalla i la col•locació de la parella esperant que comenci la primera cobla que dóna inici al ball; la part del mig, en què es produeix el ball pròpiament dit i els balladors s’acompanyen amb castanyoles, i el final, en què adquireix més vivacitat i rapidesa.