BAILES Y DANZAS POPULARES

La muñeira i el fandango passen a formar part de la sèrie Balls i danses populars que difon el folklore d’Espanya.

La muñeira, la procedència etimològica de la qual podem trobar en el gallec muiño o molí, és el ball més característic de Galícia. D’origen incert, alguns autors el vinculen a antigues danses preromanes, mentre que altres ho fan a les festes que se celebraven als molins mentre s’esperaven per recollir la farina. El ball adopta diferents passos segons les comarques i s’inicia amb la formació de fileres d’homes i dones, cara a cara, que ballen separats formant un conjunt. L’home, amb moviments enèrgics i impetuosos, interpreta els punts, els girs i les piruetes amb els braços ben alts i la dona ho fa amb moviments pausats i tímids i amb els braços més baixos. Consta, com a mínim, de dues parts: el punt, de gran varietat segons la destresa de cada ballador, i la volta o roda que fan els dansaires i en la qual van canviant de posició. S’acompanya amb música de gaites, bombo i panderos. Entre la diversitat de muñeiras, podem esmentar les tocades, les cantades, les acordades, les no acordades i la més popular: la muñeira do espantallo, inspirada en un espantaocells. Conegut des de la darreria del segle XVIII, el fandango es considera un dels balls més populars i de més arrelament en la geografia espanyola. És molt comú a tota Andalusia, on va adoptar aires aflamencats i des d’on es va estendre a altres punts de la Península. Màlaga, amb els seus verdiales, i Huelva, amb característiques especials, són les províncies on gaudeix de més popularitat. Amb algunes variacions, es balla a les Balears, a Llevant, al País Basc i a Múrcia, on són molt coneguts el de Jumella i Iecla, i a Castella, on s’imposen els fandangos charros de Salamanca. A les illes Filipines també conserven aquest ball popular des de l’època colonial.

Del fandango se’n deriven les malaguenyes, les rondenyes, les granadines, els verdiales i les murcianas, entre d’altres danses, que generalment s’acompanyen amb música de guitarra, castanyoles o palillos i, de vegades, amb el violí. Els passos els poden interpretar una o més parelles proveïdes de castanyoles que segueixen el compàs de la música amb suaus ondulacions. La dona es distingeix en els seus moviments per la suavitat i flexibilitat alhora que marca amb precisió el compàs amb el taloneig a terra. Els segells estan units a una vinyeta sense valor postal que reprodueix passos dels balls i danses protagonistes de l’emissió.