BAILES Y DANZAS POPULARES

La sèrie titulada Balls i danses populars difon el patrimoni cultural i folklòric espanyol a través dels segells dedicats a la isa i les sevillanes.

Les sevillanes, originàries de Sevilla, són el més popular dels cants i balls d’Andalusia, on també són molt coneguts l’olé gaditano de Cadis, el jaleo de Jerez, la rondeña de Ronda, la malagueña de Màlaga i la granadina de Granada. S’emmarca en el ball de palillos o castanyoles i el seu origen es troba a les antigues seguidillas castellanes, que amb el pas del temps van evolucionar i van prendre un aire aflamencat. Les sevillanes se solen ballar per parelles i s’hi diferencien quatre moviments: paseíllos, pasadas, careos i remates, en compàs de 3 per 4. Hi ha una gran varietat de sevillanes i les més conegudes són les boleres, rocieres, corraleres i bíbliques que prenen el nom del tema que tracten en el cant o de les circumstàncies ambientals. S’acompanyen de música de guitarra, els picaments de mans que fan els palmeros i les castanyoles o palillos, tal com es coneixen popularment a Andalusia. La seva fama s’estén per tot el país i es ballen a les fires, festes i sales de ball, però especialment durant la Feria de Sevilla i la romeria a El Rocío. A partir de la dècada dels anys seixanta les sevillanes van experimentar un gir important amb l’aparició de nous intèrprets, nous temes i nous aires musicals, que continuen respectant l’essència original i els moviments airosos de braços i cames.

En la música i els balls canaris es barregen les arrels ibèriques i les aborígens, i així apareixen els ritmes alegres com la isa, el serinoque el tajaraste, les folías, seguidillas i tanguillos. Si bé tots són coneguts, el ball canari més identificatiu és la isa, l’origen del qual està en les jotes peninsulars, però amb un ritme més tranquil i cadenciós. Consta d’una part instrumental –tocada amb guitarres, bandúrries, llaüts i el típic guitarró canari– i una altra de cantada amb cobles i tornades. El ball es fa en grup, amb les parelles agafades de la mà i en cercle, dirigit per la veu d’un capità. Comença amb moviments senzills que van donant pas a figures complexes que exigeixen gran destresa i ritme. En un moment determinat, la música es para i comencen les complicades voltes i revoltes seguides un cop més de la roda de la dansa amb el seu ritme inalterable. Com que es tracta d’un gènere que admet improvisacions en els ritmes i les melodies, hi ha una gran varietat d’estils a les diverses illes, amb una coreografia pròpia per a cadascuna.