CATEDRAL DE LEON

Si haguéssim de triar una de les catedrals amb les vidrieres medievals més grans del món, aquesta podria ser, segons els experts en art, la catedral de Lleó. La pulchra leonina, com se la coneix, es va començar a construir durant la segona meitat del segle XIII per reemplaçar un temple romànic que va ocupar el lloc en què anteriorment hi havia unes termes romanes del segle II.

La catedral de Lleó és la catedral gòtica espanyola amb més influència del gòtic francès. La seva planta s’inspira en la catedral de Reims i el seu alçat i els seus ornaments simbòlics i decoratius s’assemblen als d’altres catedrals del país veí. No és debades que la trobem al camí de Sant Jaume o camí francès, per on van arribar els corrents arquitectònics d’altres llocs d’Europa. Compta amb tres naus, transsepte i una àmplia girola –part posterior de l’altar major– que permet el pas dels peregrins, al voltant de la qual hi ha cinc capelles amb finestrals. Les naus de la catedral estan cobertes amb voltes de creueria quadripartides en trams rectangulars.

A finals del segle XIII i principis del XIV es va construir el claustre, els arcs apuntats i capitells del qual reflecteixen escenes de la Bíblia i de la vida quotidiana, típiques de l’art gòtic. Les torres, també gòtiques, són de diferent forma i alçada i tenen la particularitat d’estar unides a les naus laterals en lloc de sortir-ne.

La principal característica de la catedral de Lleó és la col•lecció de vidrieres policromades. Al temple es va dur al màxim la desmaterialització dels murs, de manera que es van reduir tant com va ser possible per substituir-los per finestrals. Compta amb 125 vidrieres policromades i diverses rosasses, entre les quals destaquen la situada al pòrtic central, entre les dues torres; la de la capella major i la de la capella de Sant Jaume.

A causa de la fragilitat de l’edifici, al segle XVII es va desplomar una part de la volta central del creuer. Després de diverses intervencions, l’arquitecte medievalista i coneixedor de l’arquitectura gòtica Juan Madrazo va reconstruir la cúpula en el segle XIX. El 1901 es va obrir al culte.

Al full bloc es reprodueix la façana principal, amb les seves tres grans portes, i torrasses i un dels laterals. Al segell apareix la Mare de Déu Blanca amb el Nen a les mans, la rèplica de la qual es troba al trencallum de l’entrada. L’escultura original, del segle XIII, es conserva a l’interior de la catedral.