CINE ESPAÑOL

Els premis Goya 2012, amb el que s’ha atorgat a la millor pel•lícula, i el record a dos dels grans actors de la cinematografia, Fernando Rey i Francisco Rabal, formen aquesta emissió dedicada al Cinema espanyol.

El 19 de febrer, el Palau de Congressos de Madrid va acollir la 26a edició dels premis Goya. Dels 29 premis lliurats a les diferents categories cinematogràfiques, el Goya a la millor pel•lícula va ser per a No habrá paz para los malvados. Amb guió original d’Enrique Urbizu i dirigida per ell mateix, el thriller narra la història d’un inspector de policia que es veu involucrat en un triple assassinat. Intriga i investigació envolten aquesta cinta de cinema negre guanyadora de sis premis: millor pel•lícula, millor direcció, actor, guió, so i muntatge.

Fernando Casado Arambillet, conegut com a Fernando Rey (la Corunya, 1917-Madrid, 1994) ha estat un dels actors més versàtils. El seu primer paper important va ser a Eugenia de Montijo (1944), en què van quedar palesos els seus dots d’interpretació. Va treballar amb directors tan coneguts com Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura i Luis Buñuel, entre altres. Amb aquest últim va actuar a Viridiana (1961), El discreto encanto de la burguesía (1972) i Ese oscuro objeto de deseo (1977). Intèrpret de més de 170 pel•lícules, Fernando Rey va treballar amb cineastes internacionals com ara Orson Welles i Bertrand Tavernier. Per a televisió va deixar la inoblidable sèrie El Quijote (1990), dirigida per Manuel Gutiérrez Aragón. Entre els guardons que va obtenir hi ha el premi al millor actor al festival de Canes (1977) pel seu paper a Elisa, vida mía i dues Conxes de Plata al festival de Sant Sebastià.

Francisco Rabal (Águilas, Múrcia, 1926-Bordeus, França, 2001) va ser un dels joves intèrprets més sol•licitats dels anys cinquanta del segle passat. Actor de teatre, cinema i televisió, va treballar amb els directors més innovadors del cinema espanyol. A les ordres de Buñuel va intervenir a Nazarín (1958), Viridiana (1961) i Belle de jour (1966). Juan Antonio Bardem, Carlos Saura i J. L. García Sánchez també el van dirigir, i a ells s’uneixen noms estrangers com ara Antonioni i Visconti. A principis de la dècada dels vuitanta del segle XX la seva carrera va fer un gir rotund amb papers carismàtics a La Colmena i Los santos inocentes (1984), de Mario Camus, amb què va obtenir el premi al millor actor a Canes. Per Goya en Burdeos (1999) va obtenir el guardó del mateix nom com a millor actor. Per a televisió va deixar sèries com ara Los desastres de la guerra, Cervantes i Juncal. Amb una veu greu i profunda, la seva fama va assolir gran projecció internacional.