12 meses, 12 sellos. Cantabria

12 MESOS. 12 SEGELLS. CANTÀBRIA

Setembre s’acomiada a Cantàbria amb el Dia de Campoo (Festa d’Interès Turístic Nacional), en què Reinosa és el centre del folklore i els costums de la comarca. Així donem pas al mes d’octubre, dedicat a Cantàbria dins de la sèrie 12 MESOS, 12 SEGELLS. La província de Cantàbria és una comunitat rica en jaciments arqueològics del paleolític superior, encara que els primers signes d’ocupació humana daten del paleolític inferior. Destaquen en aquest aspecte les pintures de la cova d’Altamira, datades el 37.000a.C. Juntament amb nou coves càntabres més.

Al segell apareixen de fons les muntanyes dels Picos de Europa, serralada muntanyosa constituïda per tres massissos perfectament delimitats: l’occidental o del Cornión, el central o de Los Urrieles i l’oriental o d’Ándara. Al massís central, en el qual s’aixequen, entre d’altres, el Naranjo de Bulnes o Pico Urriello (2.519 m), Peña Vieja (2.613 m) el Llambrión (2.642 m) i la Torre de Cerredo, que amb els seus 2.646 metres és el màxim cim dels Picos de Europa

La Virgen de la Bien Aparecida: patrona de Cantàbria la festivitat de la qual és el 15 de setembre i es troba a un santuari situat a Hoz de Marrón (Ampuero). La imatge de la Virgen de la Bien Aparecida és una talla de dimensions reduïdes (21,6 cm inclòs el pedestal); possiblement, és la menor de les que hi ha a la geografia espanyola. La seva antiguitat no és anterior al segle XV i actualment es conserva intacta, coberta amb vestidures de gran bellesa.

El joc de bitlles: quatre són les modalitats de bitlles (formes de joc) que es practiquen actualment a Cantàbria. D’aquestes, el “Bolo Palma” és la més important. Les quatre modalitats s’agrupen en dues famílies: Modalitats de demolició (l’objectiu del joc és fer caure el màxim nombre possible de bitlles): “Bolo Palma” i”Bolo Pasiego”. Modalitats de “Pasabolo” (l’objectiu del joc és llançar lluny les bitlles, més enllà de les ratlles, per adquirir més puntuació): “Pasabolo Tablón” i”Pasabolo Losa”.

Les anxoves en salaó s’elaboren des de temps de l’Imperi romà (arran de la seva elaboració del gàrum), a Espanya es coneix de forma documental des de l’any 1250, quan Alfons XI concedeix a la vila de Laredo (Cantàbria) la possibilitat de fer salaons per a la resta de Castella. No va ser fins al 1880 quan a Santoña la flota italiana de pesca instal·la una fàbrica de salaó que converteix la zona en una de les de més producció d’Europa. Aquest producte requereix una preparació de les anxoves (Engraulis encrasicholus)^{[ ]} que, després de netejar-les, filetejar-les, posar-les en salaó i submergir-les en oli vegetal (oli d’oliva), es posen en llaunes, pots de vidre o barrils de fusta.^[]

Església de Santa María de Lebeña: es troba a la bonica comarca de la Liébana càntabra, a uns nou quilòmetres de la capital, Potes, a l’entrada del congost de l’Hermida, envoltat d’immenses muntanyes blanques que contrasten amb la verdor que envolta el monument. És una església paradigmàtica de l’estil anomenat mossàrab o de repoblació, ja que s’hi donen les tres influències que defineixen aquest art: asturiana, visigoda i musulmana.

Un detall d’un alambí de coure per a la destil·lació d’orujo: els habitants de Liébana van elaborar orujo durant segles a casa, una tradició que ha desembocat en una de les indústries més rellevants de la zona. Actualment, a Liébana es fabriquen diferents varietats d’orujo. El més comú és l’anomenat blanc, que és el que surt directament de l’alambí; les altres varietats són producte de la mescla d’aquest aiguardent amb aranyons, guindes, te del port o mel.

Sobao pasiego, que posseeix indicació geogràfica protegida: la seva zona d’elaboració es troba centrada a la comarca del Pas, que inclou la zona geogràfica delimitada pels rius Pas i Pisueña. És un dolç elaborat a partir d’una massa batuda de farina de blat, mantega, sucre i ou. Es presenta en una càpsula de paper de base quadrangular (denominada tradicionalment gorro) en què els doblecs constitueixen unes ales característiques.

Una traïnya és, originalment, una embarcació pròpia de la costa cantàbrica, impulsada amb rem i de vegades de vela, antigament dedicada a la pesca, però avui dia, amb modificacions d’alleujament, a l’esport de regates de rem de banc fix amb una estricta reglamentació quant a pes, dimensions, etc. Mesures estàndard de 12 m d’eslora, 95 cm de proa, 75 cm de popa, 60,5 cm de puntal i 1,72 m de mànega mínima. ^[]En l’actualitat, una tripulació de traïnya està composta per tretze remers més un patró. L’autor de la fotografia que apareix al segell és obra d’Ángel Obregón.

L’estela càntabra és una estela discoide gegant del segle IV a. C. trobada a Barros (localitat del municipi de Los Corrales de Buelna, Cantàbria), declarada bé d’interès cultural el 1985. Mesura 1,66 m de diàmetre per 0,40 d’espessor, i està situada sobre una base d’1 metre d’alçària i 0,80 d’amplada, unes mesures impressionants en aquest tipus de símbols.^[] Està llaurada en marès natural. Avui està situada al parc de las Estelas de Barros, inaugurat el 2001.

A la franja inferior apareix el color vermell, un dels dos colors que componen la bandera de la província de Cantàbria.